AFERRAR, [AFFERRAR] v. a.

Agafar, prendre amb força.

"... la rata que senti la lengua de l hom aquell molla e carnosa e untada de la vianda de la olla, morde li la lengua e afferrá la axi fort que un gran troç se n portà."
Eiximenis, Francesc Terç del Crestià cap. CCCVIII

"... lo dit senyor de la nau o del leny los deu demanar ja ells si volran o volen que lls afferren e combaten e prenguen aquella nau o leny d enemichs."
Consolat de Mar tit. XII, cap. CCLXXXVII

"Res en lo mon / a mi tant no m aterra
Com es en dir / Verge, vostres lahors,
La mia ma / la ploma ab por afferra"
Bosch, Joan del Cobles e trobes en lahors de la Verge Maria

"E deuen tenir aparellat foch e pega alquitra ab que y meten foch si s acosten al mur e ganxos afferrats en cadenes ligades al mur ab que afferren lo dit bastiment en guisa que per força haja a romandre aqui..."
Eiximenis, Francesc Dotzè del Crestià cap. CX

"... e lexada l espasa, l aferra ab les mans e despuys que l hach un poch sodegat, de un torn lo mes per terra..."
Rubió i Lluch (editor) Curial e Guelfa I, 22

"E aparech me fos en Guerau
Lo colteller,
...............................................
Qui prestament m ach afferrat
Per la un peu,
Cridant: -Ara us tinch, na guineu,
Mal vostre grat."
Testament d'En Serradell